LES TORTUGUES “INVASORES” NO EN TENIEN LA CULPA; PER UN ECOLOGISME ANTIESPECISTA I RADICAL

Gràcies a totes les persones veganes que han llegit la versió definitiva d’aquest article i han realitzat aportacions interessants i necessàries.

El mateix per a les ecologistes que van llegir i van opinar sobre el primer escrit, publicat en el butlletí de l’associació IAEDEN- Salvem l’Empordà.

*Aquest article té una versió en castellà disponible AQUÍ

Avís: aquest article pot ferir algunes sensibilitats; fins i tot, potser és necessari…

No pretén res més que esdevenir una eina reflexiva, i activista, per començar a recosir idees, i accions, de dos moviments socials que necessiten aliar-se urgentment en les seves lluites per tal d’afrontar múltiples discriminacions i acabar desenvolupant un ecologisme “netament antiespecista” i radical, que trenqui definitivament amb l’antropocentrisme i pugui crear alternatives favorables a totes les formes conscients de vida.

Potser sembla una tasca complexa, ho és, però com va dir la viatgera Willa Cather:

“Hi ha coses que s’aprenen amb la calma, d’altres durant una tempesta…”

Introducció

Quan tenia dos anyets vaig demanar, sense consciència ni memòria, que volia dues tortugues de Florida. Aleshores eren legals a través de l’injust i lucratiu comerç d’espècies animals. La meva mare hi va accedir per inconsciència i perquè ningú l’havia educada en termes d’un pensament ecològic i antiespecista. D’aquesta manera van aparèixer a les nostres vides en Silver i l’Arnold. Al principi eren petites, però a còpia de menjar van créixer molt i van requerir noves necessitats d’espai i regeneració d’aigua. Començaven a ser incòmodes? Al cap d’uns anys la meva família s’havia plantejat deixar-les anar lliures al medi natural com altres persones havien fet. Fins que la comunitat científica i els telenotícies, sorpresa, van exposar que aquestes tortugues eren alòctones, es convertien en depredadores de la fauna local, i per tant calia que fossin recollides i portades a centres especialitzats perquè se’n “ocupessin”. La majoria van ser sacrificades i no vull saber en quines condicions. Nosaltres no les vam portar ni les vam abandonar. Encara les tenim…

Ningú havia avisat sobre aquests inconvenients alhora de vendre-les, i menys les empreses “especuladores” que comercialitzaven amb elles. Un cop més el principal culpable, amb ànim de lucre, en va sortir indemne.

El més trist és que molts grups ecologistes van comprar aquest relat quasi al peu de la lletra, si no igual, similar…

Però, per què? No se suposa que l’ecologisme defensa els animals també?

Posem llum a la foscor…

Sovint es percep el veganisme i l’ecologisme com a moviments paral·lels, però incompatibles en l’essència de fons. L’ecologisme “tradicional” es fixa i prioritza la conservació d’espècies i ecosistemes per sobre del benestar dels individus en funció dels “beneficis” o “problemes” que generin, mentre que el veganisme posa l’accent en el respecte pels individus sensibles i amb capacitat de posseir uns interessos propis (per més simples que ens puguin semblar) (Regan, 2004; Velasco, 2017). El veganisme, més que una dieta, és una ideologia política i ètica (Francione, 2000) que denuncia l’explotació animal i la dinàmica del sistema especista posant èmfasi en el fet que són éssers conscients amb capacitat de sentir dolor, i reivindica deixar d’explotar-los i dotar-los del valor de ser subjectes amb drets. D’aquí en sorgeix el concepte d’antiespecisme, que posa èmfasi en la no discriminació per espècie; en la línia de l’antiracisme l’antimasclisme, etc. (Singer, 1975). Aquesta tensió s’expressa, per exemple, en el suport d’una part de l’ecologisme a la ramaderia extensiva, principalment ecològica, per les suposades funcions de neteja dels boscos, prevenció dels incendis i regeneració dels sòls. El mateix podem considerar, en un grau més baix, sobre l’ús de la caça i les pràctiques de “gestió” de nuclis poblacionals d’espècies considerades alòctones, “invasores” o “plagues”, com les Tortugues de Florida.

Considerem que la perspectiva del veganisme antiespecista és incompatible amb les pràctiques benestaristes, que més aviat serveixen per a ocultar el sofriment que implica l’explotació animal (Freixes, 2014). Atordir porcs en cambres de gas de diòxid de carboni, deixar només un metre quadrat per algunes gallines ponedores, mètodes de control d’espècies amb menys “sofriment” o “reducció” del dolor en l’experimentació animal, no deixen de ser formes d’infligir tortura i patiment.

El benestar animal en contextos d’explotació és un oxímoron davant el que caldria preguntar-nos: per què gran part de l’ecologisme l’accepta o el confón?

I es que les suposades diferències comencen a canviar…

Només cal donar un cop d’ull a la realitat socioambiental del nostre dissortat planeta i de la nostra dissortada civilització humana, per adonar-nos que ambdues reivindicacions es troben més a prop que mai quan tractem de les causes i efectes de l’emergència climàtica, la pèrdua de biodiversitat, l’hiperconsumisme i altres problemàtiques ambientals, fruit de la ramaderia intensiva, la pesca industrial, els interessos de la caça i de diverses indústries d’explotació animal com la pelletera, els laboratoris d’experimentació animal, el testatge de cosmètics, etc. (Freixes, 2024).

La comunitat científica avala obertament la tesi conforme una de les principals causes de la crisi climàtica és la ramaderia i proposa que una dieta cent per cent basada en plantes ajudaria a reduir les emissions de diòxid de carboni entre un 80-90 % (Freixes, 2024).

La gran població d’animals explotats cada dia pel consumisme i la voràgine especista representa un nombre molt superior a la de la població humana del planeta: cada any a escala mundial, per exemple, es maten uns 80.000 milions d’animals de “granja”. El 2022 es van matar 6000 milions de gallines, 230 milions de porcs i 22 milions de vedells en escorxadors europeus (Freixes, 2024). Pensem per un moment en tots els recursos ambientals (terres, aigua, combustibles fòssils, agricultura de monocultius per a la seva alimentació) que es requereixen per a mantenir un negoci basat en el naixement, l’engreix i l’assassinat metòdic i sistemàtic d’aquests éssers vius que sovint comencen a ser desmembrats i escorxats, quan encara es mostren vigils…

La crisi climàtica i ecològica evidencia la necessitat de qüestionar el sistema econòmic capitalista i el model especista i antropocèntric que la sosté (Plumwood, 1993) Per tant ens cal articular un discurs comú entre ecologistes i antiespecistes. O almenys això seria el més desitjable i esperable si som capaces d’anar a l’arrel dels problemes que una part dels humans més privilegiats han creat…

L’origen antropocèntric i especista dels problemes ambientals

Els col·lapses socioambientals actuals, i això inclou l’explotació animal, són conseqüència d’una cosmovisió jeràrquica i autoritària que situa alguns humans, homes blancs i normatius sobretot, al cim d’una piràmide moral, suposadament racional, i ecològica (Velasco, 2017). Aquesta visió possibilita que la crema de boscos, la sobrepesca, el canvi climàtic o la ramaderia intensiva esdevinguin usos “racionals i inevitables” de la gestió del medi natural i les espècies que en formem part.

La Ramaderia és responsable d’un 14,5% de les emissions totals de gasos d’efecte hivernacle (diòxid de carboni) i a més a més contribueix notablement a la desforestació de selves tropicals, especialment l’Amazònia, per tal de plantar-hi soja destinada a alimentar el bestiar i per pastures (Freixes, 2024). La soja destinada pel consum humà implica un percentatge molt més reduït; per tant, la idea que la desforestació és culpa dels vegans és falsa i tendenciosa. A més, una dieta plant based també pot incloure verdures, cereals i fruites de proximitat, entre altres aliments.

Pel que fa a la ramaderia extensiva, sovint excessivament elogiada pel moviment ecologista, mostra certs problemes relacionats amb la gran quantitat de terres que s’hi han de destinar i el fort impacte en termes de recursos naturals i pèrdua de biodiversitat (FAO, 2006). A més les emissions de gasos d’efecte hivernacle són superiors perquè la vida dels animals s’allarga, però no tant com el seu cicle vital els permetria, ja que acaben sent sacrificats. Sovint amb morts horribles, com es mostra en alguna investigació a escorxadors ecològics de França (Freixes, 2024). Per tant, els suposats èxits ecològics i de benestar animal són falsos des del punt de vista de la bioètica.

La pesca és un altra indústria que dona per parlar-ne molt. Vora un 48% del plàstic dels oceans prové de residus de la macro indústria pesquera. Les piscifactories, a part de representar un problema de contaminació, esdevenen una forma molt clara de maltractament, ja que es tracten de macrogranges al mar (Freixes, 2024). La Declaració de la Consciència en animals de Cambridge  (Edelman, Koch, Low, Panksepp, Reiss & Van Swinderen,  2012), posa de manifest que els peixos també són éssers conscients que senten dolor i posseeixen interessos particulars.

Un cas extrem que cal boicotejar costi el que costi és la psicopàtica idea de la primera granja de pops de Pescanova. Els pops i altres cefalòpodes, com les sípies i els calamars, són animals que se sap que posseeixen capacitats conscients molt desenvolupades i amb una cognició i formes comunicatives molt particulars i úniques mostrant formes de sensibilitat elevades malgrat la seva poca vida social (Godfrey-Smith, 2017). La Declaració de Nova York sobre la Consciència Animal (Andrews, Birch, Seu, & Sims, 2024) reconeix que aquesta existeix no sols en vertebrats, sinó també, amb molt alta probabilitat, en invertebrats com els cefalòpodes, crustacis i insectes. Per tant, si volem salvar peixos i altres éssers marins, el millor és, un cop més, esdevenir vegà…

Existeix la teoria de la “ciutadania animal” (Zoopolis, Donaldson & Kymlicka, 2011) que ens recorda que els animals no humans també són, o haurien de ser, subjectes polítics amb dret a no ser explotats ni instrumentalitzats de cap manera sota cap mena de “gestió” humana. Es tracta d’una visió que confronta les polítiques tradicionals de control d’espècies i altres formes de discriminació especista.

El concepte de “subjecte polític” entronca amb l’agència que mostren alguns animals quan decideixen resistir diverses formes d’explotació: escapant de granges i escorxadors o oposant resistència a certes pràctiques de laboratori, entre d’altres. Aquestes formes insurreccionals, recollides per l’activista vegana Sarat Colling, esdevenen mostres clares de comunicació, i de consciència pròpia, relacionades amb la seva supervivència i interessos particulars totalment contraris a la problemàtica ecològica i de maltractament animal causada per l’antropocentrisme. (Colling, 2021)

I aleshores? Què és el que provoca que una part del moviment ecologista es mostri cec davant evidències tan clares? La clau l’hem de cercar en fet de formar part d’una societat especista i capitalista que utilitza formes, sovint extremes, de dissonància cognitiva per justificar allò que, d’altra banda, esdevindria injustificable…

La dissonància cognitiva en el moviment ecologista

Aquesta és la principal barrera significativa per assolir un ecologisme antiespecista i radical. S’esdevé entre el respecte a la vida com a principi elemental, i la seva aplicació selectiva en funció de quina espècie, funció o explotació “necessària” s’esdevingui. Quantes vegades s’ha dit, principalment des de postulats ecofeministes, allò de “posar la vida al centre” i després observem com molts ecologistes defensen la caça o el pasturatge, relacionat amb la ramaderia, per mantenir els ecosistemes i obviant el patiment i la consciència animal. Aquesta incoherència no deixa de reflectir, una vegada més, la tensió entre el conservacionisme ecologista clàssic i les propostes més recents de “conservació compassiva” (Bekoff, 2013), que reconeixen la importància del benestar individual, i la capacitat de sentir conscient dels individus dins dels ecosistemes. Tal com apunta la psicòloga Melanie Joy, la nostra tendència a voler justificar l’explotació animal respon a esquemes culturals que només invisibilitzen el sofriment animal per tal de mantenir vigent l’statu quo del sistema especista i  altres mecanismes mentals de discriminació en un món profundament desigual (Joy, 2010).

Aquesta dissonància cognitiva, a més, es relaciona amb el concepte feminista de “referent absent”, desenvolupat per Carol J. Adams. Aquesta explica com el procés de sexualització del cos femení en una societat masclista manté similituds amb el procés de desmembració i despersonalització dels cossos dels animals explotats. D’aquesta manera les dones i els animals no humans són convertits en objectes explotables i esdevenen absents, de forma simbòlica, per una part dels membres més privilegiats de la societat que no senten remordiments com a tal (Adams, 2016). No cal dir que majoritàriament són homes, als quals s’hi associa la falsa necessitat del consum de carn per tal de mantenir el seu statu quo i la seva masculinitat hegemònica. Un apunt significatiu: el meu germà no va poder evitar posar els noms d’Arnold i Silver a les tortugues de Florida, sense conèixer el seu sexe, en referència a Arnold Schwarzenegger i Silvester Stallone. Ja ho veieu: figures hiper masculinitzades.

Aquesta és una pinzellada a les possibles causes de la ceguera especista del moviment ecologista. Cal molta més recerca i reflexió al voltant, i sobretot començar a generar pràctiques i models alternatius. A continuació se’n mostren alguns. No són res més que un punt de partida insuficient, però necessari.

I es que “fan falta les tenebres per comprendre les raons de la claror…”

Alternatives antiespecistes

Permacultura i agricultura vegana

La permacultura vegana és una forma particular d’alternativa agrícola vegetal que evita la dependència d’animals, i la seva explotació, i en què la regeneració del sòl i la producció d’aliments es basen en patrons ecològics naturals (Fairlie, 2010). Això redueix la petjada ecològica, en requerir menys recursos, i elimina el patiment animal, tot contribuint a mitigar el canvi climàtic i a la vegada possibilitar formes d’assolir una plena sobirania alimentària de forma justa per a totes les persones i espècies conscients. Relacionada amb aquesta trobem la següent alternativa, anomenada “rewilding” o re-silvestrar…

Rewilding i reserves de fauna sense explotació

L’anomenat rewilding i les reserves naturals de fauna poden plantejar-se, i cal fer-ho, des d’una perspectiva antiespecista, que garanteixi que els animals hi visquin lliurement sense ser explotats com a “gestors del territori”, sinó cercant les seves formes naturals i conscients d’habitar l’entorn ambiental. Vaques, ovelles, cabres i altres animals històricament explotats per la ramaderia extensiva podrien pasturar lliurement, sense maltractament, i rebent les cures necessàries: físiques i etològiques. Aquesta visió coincideix amb la proposta de Donaldson i Kymlicka (2011) de reconèixer la seva ciutadania com a agents ecològics i els seus drets particulars a  l’autodeterminació en el seu entorn natural.

Aquesta alternativa esdevé particularment interessant si ens enfoquem en els Santuaris animals on viuen aquells éssers que han tingut la sort de ser trobats, després d’una escapatòria o una acció de rescat. És una necessitat que l’activisme els recolzi íntegrament, tant pel que fa a tasques professionals com econòmicament, i sobretot reivindicant-ne un estatus propi legal que els atorgui   agència pròpia i la possibilitat de rebre un tracte més just per part de les administracions i la societat en general.

Repensar les espècies alòctones

El tractament envers les anomenades espècies alòctones massa sovint recorre a l’ús de mètodes cruels, sovint lligats a l’economia de costos i beneficis, que obliden la profunda responsabilitat humana en la seva introducció al territori pertinent. Tal com exposa Zoopolis, aquestes espècies mereixen ser vistes com a “immigrants involuntaris”, amb dret a viure dignament, i no com enemics a exterminar. Un exemple molt evident és el dels visons americans que van ser esclavitzats i torturats en granges on se’ls matava de forma cruel per la seva pell. Diversos exemplars es van poder escapar (qui no ho faria?). Altres van ser rescatats i alliberats per activistes. No cal que digui a qui es va culpar de l’impacte en el medi natural, oi? Una anècdota significativa: en alguns plafons del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Alt Empordà es parla del visó americà com una “espècie forana que ha envaït els nostres ecosistemes”. Un cop més els negocis lucratius, profundament contaminants i injustos, en tornen a sortir indemnes…Potser que algun dia s’ensorrin del tot no?

Mentrestant existeixen alternatives no letals com la gestió reproductiva, amb formes anticonceptives,  altres formes més coherents amb un ecologisme compassiu que entengui la necessitat de reparar els danys causats per l’antropocentrisme i l’avarícia del capital.

Conclusions: cap a un ecologisme compassiu, radical i antiespecista

Atès que les diferents formes d’explotació animal (intensiva, extensiva o altres) involucren la instrumentalització i el sofriment d’éssers conscients, apel·lem al fet que els moviments ecologistes incorporin la sensitivitat animal com un principi bàsic més. La teoria feminista ecofilosòfica (Velasco, 2017) ens recorda, un cop més, que la dominació de la natura i dels animals no humans que l’habiten té arrels comunes amb altres opressions injustes.

Resulta oportú aquí, fer una crítica sobre aquelles postures antiespecistes, que només mostren preocupació pels animals no humans i ometen tant les problemàtiques ecològiques com les socials. El veganisme requereix adoptar una perspectiva interseccional que pugui incloure a totes les opressions: tant animals com humanes.

Un exemple molt clar, i tristament actual, seria el d’oblidar el genocidi de Gaza, amb les morts de persones innocents i també d’animals en refugis i comunitats, així com la destrucció de terres palestines i privatització de béns comuns com l’aigua. Israel utilitza formes de “greenwashing” i “veganwashing” per a mostrar respectabilitat; no obstant, a Palestina també existeixen persones veganes compromeses i santuaris animals que realitzen una tasca destacable. Les causes socials es troben interrelacionades amb l’opressió animal.

Com deia una prolífica pancarta al festival pacifista de Woodstock de l’any 1969: Love your animal friends, don’t eat them. I podem afegir: don’t use them. Potser no és el camí més fàcil, però sens dubte seria més just pels altres animals i les persones.

Per tal d’assolir-ho és necessari continuar desenvolupant més pràctiques compassives que incloguin tant la teoria política crítica com l’ecologia aplicada, d’acord amb noves formes d’investigació interdisciplinària que avaluïn els impactes ecològics, socials i ètics d’aquestes. Un repte important a tenir en compte és la resistència cultural i institucional al canvi, que requerirà educació crítica per transformar les consciències i molta imaginació per facilitar polítiques públiques innovadores i una col·laboració òptima entre moviments socials diversos siguin vegans i ecologistes o no. També cal explorar com integrar i millorar els drets dels animals dins els marcs legals de conservació, inspirant-se en propostes i accions pensades per campanyes de grups vegans i antiespecistes. La recerca futura haurà d’abordar qüestions pràctiques, com la viabilitat de la permacultura vegana a gran escala i immersa en un sistema econòmic postcapitalista i en plena sintonia amb els límits planetaris.

En definitiva, el diàleg entre ecologisme i veganisme cal que continuï per trobar solucions valentes i ètiques davant la crisi global. La lluita per la justícia climàtica esdevé possiblement l’aliança interespècie més important a tenir en compte.

Ens hi va la nostra supervivència com a persones humanes; i ja que ens les donem de ser l’espècie més evolucionada, cosa que no és així, potser fora bo transitar per camins més compassius, justos i bioètics.

Defensar fermament els drets dels animals no-humans ben segur que ens ajudarà en aquest propòsit…

Ni que fos per ser millor persona i ecologista fa alguns anys que em vaig fer vegà. Però sobretot m’adono que ho vaig fer per ajudar a animals com les tortugues “invasores” de Florida Arnold i Silver que no en tenien la culpa i que massa que ho van pagar…

Si hi ha algú amb qui s’hauria de passar comptes, és amb les elits de sempre i els seus odiosos privilegis d’espècie i del capital, que depreden terres i contaminen oceans. Foc a tots ells.

Si volem ser radicals cal anar a l’arrel dels problemes.

Bibliografia

Adams, Carol J. (2016). La política sexual de la carne. Ochodoscuatro ediciones.

Andrews, K., Birch, J., Sebo, J., and Sims, T. (2024) Background to the New York Declaration on Animal Consciousness. nydeclaration.com.

Bekoff, M. (2013). Ignoring nature no more: The case for compassionate conservation. University of Chicago Press.

Colling, S. (2021). Insurrección animal. Historias extraordinarias de rebelión y resistencia en la era del capitalismo global. Errata Naturae

Donaldson, S., & Kymlicka, W. (2011). Zoopolis: A political theory of animal rights. Oxford University Press.

Edelman, D; Koch, C; Low, P; Panksepp, J; Reiss, D and Van Swinderen, B. (2012). Cambridge Declaration on Consciousness. Cambridge University.

FAO. (2006). Livestock’s long shadow: Environmental issues and options. Food and Agriculture Organization of the United Nations.

Fairlie, S. (2010). Meat: A benign extravagance. Permanente Publications.

Francione, GL (2000). Introduction to animal rights: Your child or the dog?Templo University Press.

Frejas, Ll. (2024). Sedició a la granja; Una defensa dels animales i del planeta. Ahora Libros.

Godfrey-Smith, P. (2017). Otras mentes; el pulpo, el mar y los orígenes profundos de la conciencia. Tauro

Joy, M. (2010). Why we love dogs, eat pigs, and wear cows: An introduction to carnism. Conari Press.

Plumwood, V. (1993). Feminism and the mastery of nature. Routledge.

Regan, T. (2004). The case for animal rights (2nd ed.) University of California Press.

Singer, P. (1975). Animal liberation. HarperCollins

Velasco, Á. (2017). Feminismo y ecología: Claves para un ecofeminismo crítico. Editorial Cátedra.